The La Gata Perduda Showcase
By Coordinator of the choirs, Cristina Colomer
06.05.2022
Monday 14 March. It’s 7 o’ clock in the evening and time to start rehearsing La Gata Perduda (The Lost Cat) at a school in the heart of the Raval district, the Escola Pública Milà i Fontanals, built in 1920. There are nerves and excitement because it’s the first time the choirs have got together in a more professional way. All the singers are there, about 90 of them, from three different choirs: Trencacors, Flors de Maig and Gira Sol. They’ve studied the words and I see them working in little groups in the kindergarten classrooms (three-year-olds), on the stairs and in the playground.
Thursday 17 March. All the adult choirs assemble in the Foyer at the Liceu. They’re excited too and I can see my singers’ eyes shining. There are problems with the locations and movements, but we take it calmly and find solutions bit by bit till it comes out right. The rehearsal goes well. We leave feeling satisfied and say goodbye until Sunday. We’ll all smarten ourselves up and get up early to do some voice practice before the performance.
On Friday there’s a rehearsal with the Musicals’ Choir because Liceu has asked us to stage a flash mob in the Mirror Room. The previous Friday we recorded the vocal part in the choir room at the Gran Teatre del Liceu, which was a great honour! We feel like professionals. Muna El-Harrack prepares the dance routine and in an hour and a half we’ve learnt it. We’re a bit short of time but the sixty boys and girls are all determined to get it absolutely perfect. We dance until 10 in the evening and set off home, exhausted but pleased. The result should be very beautiful.
The great day arrives! We’re at the Gran Teatre del Liceu by 9 in the morning, starting with the younger participants. A lot of them look sleepy and doze off in the Mirror Room. The keener ones wake them up and tease them. I can see they’re very excited because they know they’re about to do something unique in a unique setting. They feel important and special. I’m very proud of them.
Ricard Soler arrives with the technicians, the camera operators and the photographers. The youngsters know they’re being watched but deep down they’re delighted. I’m sure of it. I feel very nervous. For me it’s a big responsibility but I know the choirs and their conductors have done a very good job.
The music for the flash mob sounds and the youngsters, who only learnt the dance the day before, take up their places like real professionals. They get it right the very first time, and the second, and every time they have to repeat it in order to get a good recording. I can’t help feeling a bit like the mother of all these children. I feel moved and have to hide my tears as I see how the singers are growing, both in years and at the personal level, and I keep thinking how lucky we are to be performing in the Mirror Room. We’re dancing and singing in a place steeped in history and talent, we’re young people from the Raval (I’m not quite so young…), we’re in one of the world’s leading opera houses and we’re going to perform here.
The other choirs arrive at 11 o’ clock. I knew they would dress up but when they arrive they look stunning. I think they’re all wearing their best clothes and their smiles match the sparks that flash from their eyes.
The members of KorraVal Evolution arrive, wearing their cat costumes of course. The Kudyapi Choir is dressed in red. All the little ones greet me with a kiss. They don’t know it, but for me that kiss is a gift. The members of Xamfrà arrive. They’re to entertain us while we wait and they do it brilliantly. Then the Turull choir comes. They have to sing the most difficult part but they’re real professionals. The festive lights and the spotlights go on and the show begins.
Whenever I can, I stay close to Eva and Irene because with them I feel sure of myself and I can see they have confidence in me. The Pianist is a great professional and knows exactly what to do at every moment while Neus, the actress, introduces each act with great skill.
You can see that the audience is keen to find out what each number in the cabaret show will reveal and I think they’re gradually realizing how ambitious the project is.
The time comes to sing the theme from the fifth act. I can’t see my singers because of the spotlights but I don’t feel alone. I indicate the entries of the different voices and I can hear that they’re following my instructions. I realize Ricard has asked me to do something unusual because I’m facing the audience as I conduct. Conductors always have their backs to the audience, which means we’re a bit more inside our shells, in our own inner space, but here I have no space or shell, only the eyes of the singers and those of the audience, who are waiting for the magnificent sound of The Lost Cat to flow through the Foyer. The applause rings out amid the coloured lights, the darkness, and the red tones of the set. A few minutes later I see my sixty teenagers dancing and singing on a giant screen, and I can’t help crying. These youngsters are going to sing an opera, at Liceu, these children from the Raval district are going to make history, but they don’t know it, or perhaps they do. The Lost Cat is an opera that will make history because it’ll stir up many things in the neighbourhood: not just music, but feelings, memories, experiences, and love.
Showcase de la Gata Perduda
A càrrec de la coordinadora de les corals, Cristina Colomer
06.05.2022
Dilluns 14 de març, son les 19:00 de la tarda i començo assaig de la Gata a l’escola pública Milà i Fontanals, al mig del Raval, una escola construïda al 1920. Hi ha nervis i emoció per estrenar-nos en la primera trobada de les corals de forma més professional. Tots els cantaires, uns 90 de tres cors, Trencacors, Flors de Maig i Gira Sol, s’han estudiat totes les lletres i els veig repassant per grupets per les classes dels nens de P3 (tres anyets) , per les escales o pel pati.
Dijous 17 de març ens trobem tots els cors d’adults al Foyer del Liceu, hi ha molta expectació i puc veure els ulls brillants dels meus cantaires. Hi ha problemes de situació, moviments però amb calma anem solucionant tot mica en mica fins que trobem el punt just. L’assaig va molt bé, sortim satisfets i ens despedim fins diumenge. Tots ens posarem molt guapos i ens aixecarem aviat per vocalitzar una mica abans de l’estrena.
Divendres tenim assaig amb els Musicals’ Choir, des del Liceu ens han encarregat fer un flashmob en la sala dels miralls. El divendres anterior hem pogut gravar les veus a la mateixa sala de cor del Gran Teatre del Liceu, tot un luxe! Ens sentim professionals. La Muna El-Harrack es prepara tot el ball i ens ho aprenem en una hora i mitja. Va tot una mica just de temps però tots els 60 nois i noies estan molt implicats per aconseguir que surti perfecte. Ballem fins a les 22h de la nit i marxem esgotats però contents a casa, el resultat pot ser molt bonic.
Arriba el gran dia! Estem a les 9h al Gran Teatre del Liceu, primer amb els joves que molts d’ells fan molta cara de son i s’adormen a la sala dels miralls, els més motivats els desperten i fan broma, noto que estan molt emocionats i que son conscients que estan a punt de fer una cosa única en un espai únic. Se senten importants i especials. Estic molt orgullosa d’ells.
Es presenta en Ricard Soler , els tècnics, els càmeres i els fotògrafs, se senten observats però en el fons els hi encanta. Ho sé. Jo estic molt nerviosa ja que per mi és molta responsabilitat però sé que els cors i els seus directors han fet molt bona feina.
Sona la música del flashmob i aquells joves que el dia anterior es van aprendre un ball, es comencen a situar al lloc com autèntics professionals. Ho fan perfecte a la primera vegada, a la segona i la resta de vegades que ho han de repetir per fer una bona gravació. No puc evitar sentir-me una mica mare de tots els nens i amagada ploro d’emoció per veure com aquest cor creix tant d’edat com de creixement personal i no paro de pensar la sort que tenim de poder estar ocupant la sala dels miralls. Estem ballant i cantant en un espai ple d’història i de talent, nosaltres, que som joves del Raval (jo ja no tan jove…) estem en un dels teatres més importants del món, i hi actuarem.
La resta de cors arriben a les 11h, ja m’esperava que vinguessin arreglats, però és que venen tots guapíssims, crec que s’han posat tots els millors vestits i els somriures fan conjunt amb les guspires que desprenen dels seus ulls.
Arriben les Korraval disfressades de gates, no podien ser d’una altre manera, els Kudyapi de vermell, i tot els petitons em saluden amb una abraçada, ells no ho saben però per a mi aquella abraçada és un regal. Vénen Xamfrà que ajudaran a dinamitzar l’espera i ho fan genial. Apareixen Turull que els hi toca cantar la part més difícil però son uns autèntics professionals…i entre llumetes de festa i focus comença l’espectacle.
Sempre que puc m’enganxo a la Eva i a la Irene per què em fan sentir segura de mi mateixa i noto que confien en mi. El pianista és un gran professional i té molt clar què ha de fer en tot moment i la Neus, l’actriu, va donant pas a cada actuació amb gran encert.
Es nota que el públic està expectant del que es va descobrint mica en mica en cada un dels números del Cabaret i crec que es van adonant de la magnitud del projecte.
Arriba el moment de cantar el tema del cinquè acte, amb els focus no puc veure els meus cantaires, però no em sento sola, dono l’entrada a les veus i escolto com van seguint tot el que els hi demano, soc conscient que en Ricard em demana una cosa poc habitual, dirigeixo de cara al públic, sempre els directors estem d’esquenes i això ens fa estar una mica més dins la nostra closca, el nostre espai, aquí no tinc ni espai ni closca, només els ulls dels cantaires i del públic esperant que el so de la gata llisqui magníficament pel foyer. Els aplaudiments arriben entre les llums de colors, la foscor i el vermell del decorat. Al cap d’uns minuts veig en una pantalla gegant ballar i cantar als meus 60 adolescents, no puc evitar plorar, aquests nois cantaran una òpera, al Liceu, aquests nens del Raval faran història i no en son conscients, o potser si. La Gata, una òpera que farà història, per tot el que mou al barri, no només música, mourà emocions, records, experiències i amor.
