Algunes Qüestions Al Voltant De L’ Escriptura Del Llibret D’una Òpera Comunitària Sobre El Raval
Victoria Szpunberg, Photography by Curro Palacios.
Victoria Szpunberg is the author of the libretto of La gata perduda (The Stray Cat), a community opera which is to be staged at Barcelona’s Gran Teatre del Liceu in November 2021. In this article she describes what the commission meant to her. In order to write the libretto, which forms the basis of a community creation process, she drew on interviews with women who live in Barcelona’s inner-city Raval district. This work, in turn, will lead to other co-creation projects in the framework of the European project TRACTION.
I have written scripts for dance works, performances, visual and musical works, adaptations, sound installations, plays for children, radio dramas, and other productions. Basically, I write theatre texts, but I have shifted fairly flexibly from one format to another. Every work has its own special traits, its artistic team, its requirements and its particular setting. When I receive a commission, I give careful thought to the premises and then try to link them to my own method of working. Some commissions can turn into enriching personal experiences, while with others it’s not so easy, and still others merely respond to the need to subsist.
This particular commission for the libretto of a community opera about the Raval district came from Valentí Oviedo, the director of the Gran Teatre del Liceu, and blew open most of my conceptual limitations and prejudices. I realized from the start that the challenge would be exciting and difficult in equal measure.
How was I to build bridges in the stigmatized and ungovernable Raval district, a community-based creative experience (involving practices I have not always felt quite comfortable with – I’ll try to explain this later to avoid misunderstanding) and the conventions of opera (a genre second to none in artifice and convention)? And finally, how was I somehow to connect all this with my own way of writing? I spent the first two months pondering over these questions, reading some extraordinary material about the history of the Raval (notably the book by Miquel Fernández, Matar el Chino), strolling about the area and its surroundings, talking to the members of the great artistic and logistic team of the Òpera Prima project, and jotting ideas down haphazardly in a notebook.
Writing, for me, has to do with the quest for personal freedom and our innermost memories. I try as hard as I can to hold on to this experience, this inner movement, this sort of internal, untransferable joy (or pain) which accompanies you during the greater part of the creative process. It is important not to lose this personal impetus, which makes you fly very high and at the same time plunges you into certain lows. This is what leads many of us to opt for this career rather than another. It makes you dizzy, it’s not always healthy, but it’s a way of life. Ultimately, it’s a craft closely connected to emotions. And just as it is important to make your own voice heard, any theatrical project should also be attentive to the pulse of society: you must pay heed to what’s happening outside your own room and stay tuned in to reality.
Camus expressed this very well in a speech he made in 1957:
“[If art] conforms to what the majority of society asks for, it will be ineffectual entertainment. If it blindly rejects society, if artists decide to isolate themselves in their dreams, they will express only rejection. That will give us output from entertainers and formal perfectionists and in either case the result will be art that is cut off from living reality.”
The question of “living reality” is one of the great shortfalls of the performing arts, especially opera. It has to do with broadening our perspective, letting ourselves be imbued by what’s going on in the world (including the nearby world, not merely the world communications and social media talk about) and, in this case, it has to do with watching and listening to the residents of a neighbourhood and their lives.
We held numerous meetings and interviews and encountered such a wide array of unusual and splendid people that you could devote a work to any of their stories. Every meeting, I would say, conjured up a variety of scenes in my head. All inspired and stimulated me greatly, but there is one person who inspired the whole libretto in a very special way. His name is Iñaki Garcia and he is the director of the Lokal del Raval (1).
His political gaze – critical, humble, full of experience, sensitivity and proximity – reminded me from the start of an idea Didi Huberman develops in his book Survivance des lucioles, when he draws a contrast between the light of fireflies and that of great reflectors. Huberman tells us about the political despair that Pasolini overcame in 1975 when he wrote his text about the disappearance of fireflies (lucciole) and asserted, in an entirely pessimistic historical vision, that it was a mistake to believe that the fascism of the 1930s and 1940s had been overcome.
In a letter to a friend written in 1941, Pasolini talked about the surviving radiance of the counterpowers. By 1975, however, when Italy was a democracy, he was prophesising unswerving adhesion to the models imposed by the capitalist system. But Didi Huberman tries to lay out a path, to point to a possibility which will prevent us from succumbing to total nihilism. He encourages us to look for a flickering, feeble light:
“we must open our eyes in the middle of the night, move about untiringly, and start looking for fireflies,”
he says. And further on he continues:
“It is one thing to draw attention to the totalitarian machine and quite another to rush to acknowledge its definitive, undisputed victory… That amounts to seeing nothing but the black night or the blinding light of the reflectors… It means seeing nothing but the whole. And thus, failing to see the space – albeit the interstitial, intermittent, shifting, improbably located space – of the gaps, the possibilities, the gleams, the ‘even so’… It’s a matter of crucial importance. And so, there can be no dogmatic, radical or overall response to it. There can only be signals, singularities, fleeting and even faint glows… Fireflies… “.
And later he asks himself:
“What part of reality – the opposite of entirety – can the image of a firefly refer to today?”
I have obsessed over this question for years. I often talk about the personal and collective need to find the nooks and crannies where singularity, humanity, criticism or beauty dwell. My encounter with Iñaki was decisive, I felt he was a concrete example of what Huberman was asking for. I was able to visualize a precise image of a dot of light. In the work he does in the district – far from institutional recognition, the cultural showcase and great, sermonizing slogans –, he is a permanent contact with the most fragile residents and associations. Always attentive to all their activities, struggles and celebrations.
The reception he gave us – as affectionate as it was irreverent, strong in its precariousness, genuine and lucid despite the disorder – provided me with a leading thread. Not only did our encounter inspire the spirit of the libretto (sparking off a search for political content and an unclassifiable, free style), but it contributed precise rejoinders (“there’s what you can see and what you can’t see”) and specific images which are part of the work.
Before concluding, I would like to return to my earlier comment about the task of community art. I said this type of social art or community creation project has often made me somewhat uncomfortable, especially when put to excessively institutionalized or commercial purposes. I don’t want to generalize, just to warn of the danger of taking artistic processes, which often transit through the most “ungovernable” places, from those that defy classification or assessment, and try to classify them and make them part of a trend. Not long ago I read a tweet I liked. I won’t name the author, just transcribe part of the contents:
-Hi, cultural managers: Asking artists to make projects that “communicate” messages with a “social” content is the same as asking doctors to hand out holy pictures in their consulting rooms. It’s not art, it’s propaganda. It’s not synergy, it’s extorsion-
My thanks to the team at the Liceu for allowing me to wish, make mistakes, contradict myself, argue and dream while this process was underway, for not imposing any paternalistic, politically correct or overly conventional view. Teamwork makes sense when your own voice is not muffled, and art is not instrumentalized.
And to finish, I would like to return to Camus:
“Vulnerable yet obstinate, unjust and passionately committed to justice, [the writer] builds his work without shame or pride, in full public view, always torn between pain and beauty, and dedicated ultimately to extracting from his twofold existence the creations he stubbornly tries to erect in the midst of the destructive movement of history. Who, in these circumstances, could expect him to produce ready-made solutions and lofty moralities? Art consents to reality and at the same time denies, questions and challenges it.”
(1) El Lokal defines itself as a “libertarian space in the Raval”. It has been in operation since 1987: https://ellokal.org/
Victoria Szpunberg, Fotografia de Curro Palacios
Victoria Szpunberg, autora del llibret “La gata perduda” de l’òpera comunitària que tindrà lloc al Gran Teatre del Liceu de Barcelona al Novembre de 2021, reflexiona què ha suposat per ella rebre aquest encàrrec. Szpunberg ha escrit el llibret a partir d’unes entrevistes realitzades a veïnes del barri barceloní del Raval i és la base d’un procés de creació comunitària que durà lloc a altres processos de co-creació dins del projecte europeu TRACTION.
He signat dramatúrgies de peces de dansa, performatives, visuals, musicals, adaptacions, instal·lacions sonores, peces de teatre infantil, teatre radiofònic… Bàsicament, sóc autora de textos teatrals, però m’he mogut amb certa flexibilitat en diferents propostes formals. Cada obra té les seves peculiaritats, el seu equip artístic, les seves exigències i el seu espai específic. Quan em fan un encàrrec, escolto amb atenció quines són les premisses i, després, intento connectar-ho amb la meva manera de fer. De vegades, és possible convertir un encàrrec en una experiència personal i rica, de vegades no tant, de vegades només respon a qüestions exclusivament alimentàries.
En aquest cas, l’encàrrec que em fa el director del Gran Teatre del Liceu, el Valentí Oviedo, quan em proposa escriure un llibret per a una òpera comunitària sobre el barri del Raval, fa esclatar pels aires gran part de les meves cotilles i prejudicis conceptuals. Des de l’inici, vaig saber que el repte seria tan apassionant com difícil.
Com fer dialogar la realitat d’un barri com el Raval (tan estigmatitzat com ingovernable), amb l’experiència d’una creació comunitària (que implica unes pràctiques amb les quals no sempre m’he sentit del tot còmoda- després intentaré explicar aquest punt per no generar un malentès-), amb les convencions pròpies del gènere operístic (gènere artificiós i convencional com pocs altres) i, per acabar, que tot això connecti d’alguna manera amb la meva escriptura? Vaig passar els dos primers mesos donant voltes a aquestes qüestions, mentre llegia materials extraordinaris sobre la història del barri (especialment el llibre Matar el Chino, de Miquel Fernández), feia passejades per la zona i els voltants, parlava amb la gent que forma el gran equip artístic i logístic del projecte Òpera Prima i escrivia idees inconnexes en una llibreta.
L’escriptura, per a mi, té a veure amb la recerca de la llibertat personal i de la memòria més íntima, intento com sigui no renunciar mai a aquesta experiència, es tracta d’un moviment interior, una mena de goig (o patiment) intern i intransferible que t’acompanya durant bona part del procés creatiu. És important no perdre aquest impuls personal que et fa volar molt amunt i, a l’hora, et fa connectar amb certes profunditats viscerals. És la raó per la qual molts hem decidit dedicar-nos a això i no fer altres carreres. És vertiginós, no sempre és saludable, però és una forma de viure. A la fi, es tracta d’un ofici molt vinculat a les emocions. Ara, així com és important l’expressió d’una veu personal, qualsevol proposta teatral hauria de tenir en compte el pols social, estar atenta al que passa fora de la pròpia cambra, escoltar la realitat.
Ho explica molt bé Camus en un discurs del 1957:
“Si el artista se amolda a lo que pide la mayoría de la sociedad, será puro entretenimiento sin alcance. Si lo rechaza ciegamente, si el artista decide aislarse en su sueño, no expresará otra cosa que un rechazo. Tendremos así una producción de entretenedores o de gramáticos formalistas, que, en ambos casos, conduce a un arte separado de la realidad viva.”.
Aquesta qüestió de “la realitat viva” és una de les grans tasques pendents de les arts escèniques, especialment de l’òpera. Té a veure amb obrir el punt de vista, deixar-se impregnar pel que passa al món (també el món proper, no només el món relatat pels mitjans de comunicació o les xarxes socials) i, en aquest cas, té a veure amb escoltar i observar els veïns i la vida d’un barri.
Són moltes les trobades i entrevistes que vam fer, gent tan diversa, tan singular, tan valuosa, que es podria escriure una obra amb cadascuna de les seves històries. Podria dir que cada trobada va generar un ventall d’escenes dins del meu cap. Totes elles van ser molt inspiradores i estimulants, però hi ha una persona que ha inspirat especialment la totalitat del llibret. Es tracta de l’Iñaki Garcia, director del Lokal del Raval (1).
La seva mirada política, crítica, humild, plena d’experiència, de sensibilitat, de proximitat, em va fer pensar des del primer moment en una idea que desenvolupa Didi Huberman al seu llibre Survivance des lucioles, quan parla de les llums de les cuques de llum en contraposició a la llum dels grans reflectors. Huberman ens parla de la desesperació política de Pasolini al 1975 quan escriu el seu text sobre la desaparació de les lucciole, aquella afirmació històrica absolutament pessimista en la qual afirma que és un error creure que el feixisme dels anys 30 i 40 ha estat vençut.
Mentre que al 41, en una carta a un amic, Pasolini parla dels resplandors supervivents dels contrapoders, al 75, en època de democràcia a Itàlia, profetitza una adhesió total als models imposats pel sistema capitalista. Didi Huberman però, intenta traçar un camí, dibuixar una possibilitat per no caure en el nihilisme absolut. Ens anima a buscar la llum intermitent, fràgil:
“es necesario abrir los ojos en medio de la noche, desplazarse sin descanso, ponerse a buscar luciérnagas”,
diu. I més endavant continua:
“Una cosa es designar la máquina totalitaria y otra otorgarle tan rápidamente una victoria definitiva y sin discusión… Es no ver más que la noche negra o la luz cegadora de los reflectores… Es no ver más que el todo. Y, es, por tanto, no ver el espacio – aunque sea intersticial, intermitente, nómada, improbablemente situado- de las aberturas, de las posibilidades, de los resplandores, del pese a todo… La cuestión es crucial. No habrá, por ello, respuesta dogmática, respuesta radical, general, a esta cuestión. No habrá más que señales, singularidades, resplandores pasajeros e incluso débilmente luminosos… Luciérnagas…”
I més endavant es pregunta:
“¿A qué parte de la realidad –lo contrario de un todo- puede dirigirse hoy la imagen de una luciérnaga?”
Fa anys que aquesta qüestió s’ha convertit en una obsessió, en parlo sovint d’aquesta necessitat, personal i col·lectiva, de trobar escletxes, racons de singularitat, d’humanitat, de crítica, de bellesa. La trobada amb l’Iñaki va ser clau, vaig pensar que ell era un exemple concret d’això que demana Huberman. Vaig poder visualitzar, de manera precisa, un punt de llum. La seva tasca al barri, tan allunyada del reconeixement institucional, de l’aparador cultural i de la predicació de grans eslògans, està en contacte permanent amb els veïns i les associacions més fràgils. Sempre atent a totes les activitats, les lluites i les celebracions.
La disposició en la qual ens va rebre, tan afectiu com irreverent, fort en la seva precarietat, autèntic i lúcid en el seu desordre, em va transmetre cert fil conductor. No només aquesta trobada va inspirar l’ànima del llibret (va determinar la recerca d’un contingut polític i d’un estil inclassificable i lliure), també va aportar-me rèpliques (“hi ha el que es veu i el que no es veu”) i imatges concretes de la peça.
Abans d’acabar, voldria recuperar un comentari sobre la tasca de l’art comunitari. He dit que sovint aquesta mena de propostes d’art social o creació comunitària m’han fet sentir certa incomoditat. No voldria generalitzar, només advertir el perill que hi ha a voler classificar, anomenar i convertir en tendència processos artístics que sovint passen per llocs més “ingovernables”, inclassificables i impossibles d’avaluar. Fa poc vaig llegir un tuit que em va agradar, no diré l’autor, només transcriuré part del seu contingut:
-Hola, gestors culturals: Proposar als artistes que facin projectes que ‘comuniquin’ missatges ‘socials’, és el mateix que demanar a un metge que reparteixi estampetes de sants a la consulta. No és art: és propaganda. No és una sinergia: és extorsió.-
Gràcies a l’equip del Liceu per deixar-me desitjar, confondre’m, entrar en contradicció, discutir i somiar durant aquest procés, per no haver imposat una mirada paternalista, políticament correcte o massa convencional. La feina col·lectiva té sentit quan la veu pròpia no queda asfixiada i quan l’art no s’instrumentalitza.
Per acabar, voldria tornar a Camus:
“Vulnerable pero obstinado, injusto y apasionado por la justicia, construyendo su obra a la vista de todos, sin vergüenza ni orgullo, siempre en tensión entre la belleza y el dolor, y destinado, en fin, a extraer de su doble ser las creaciones que obstinadamente trata de edificar en el movimiento destructor de la historia. Dicho esto, quien podría esperar de él soluciones redondas y hermosas moralejas? El arte consiente la realidad y al mismo tiempo la niega, la cuestiona, la interpela”.
(1) El Lokal es defineix com un “espai llibertari al Raval”, funciona des de 1987: https://ellokal.org/